diumenge, 13 de juny del 2010

Un record per a Jesús Moncada

      Recordo, fa anys, que la impressió que vaig tenir de Mequinensa és la d'un poble digne que intenta trobar el seu lloc, tot i ser creat de manera artificial. El paisatge que voreja l'Ebre és aspre i encara salvatge... Les terres de l'Ebre. Vaig sentir molta curiositat pels càmpings dedicats a la pesca del sirul, que és aquest peix enorme i amb aire d'abissal, els alevins del qual van ser introduïts per uns alemanys per venir-los a pescar. No l'he tastat i dubto que ho faci. 
   Camí de sirga em sembla un llibre extraordinari, la crònica completa d'un món que s'ensorra. Un poble amb riquesa minera s'esfondra i no sap en què es convertirà... A les Calaveres atònites, hi ha un conte que em va causar una profunda impressió que parla dels accidents –i com s'intentaven emmascarar-ne les causes– que es produïen a les mines, titulat l'Origen de les espècies.
     En reprodueixo un tros com a petit homenatge a Jesús Moncada i als miners de Mequinensa que van morir en la mina:
"[...] El tren s'acosta a la plaça del carregador, el Silveri Rius clissa una cosa estranya a sota d'un vagó i llança un xiscle. Esfereït, demana al maquinista que aturi el tren. El conductor declararà la veritat si no sorgeix cap entrebanc que ens obligui a modificar-la: sent els crits i, malgrat que no entén que barboteja l'altre, s'adona que en passa una de grossa i frena en sec el comboi. La velocitat és lenta, la inèrcia mínima, el tren s'atura gairebé al moment i el maquinista salta de la locomotora. Va corrents al punt que el Silveri, glaçat, li assenyala. Es queda sense respiració: entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturá a un ferro dels xassís, hi ha un cos ensangonat i brut de carbó. Un tatuatge al que queda d'un braç, 'A Feliça, amor etern', permet indentificar la víctima: Marcel·lí Canota, el dinamiter."

3 comentaris:

  1. "Camí de Sirga" és certament una novel·la magnífica, extraordinària. Ara, em quedo amb el viatge en autocar de Barcelona a Mequinensa del jove advocat barceloní que hi va a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau. Mai en la vida no he rigut tant amb un llibre entre les mans. I cada vegada que torno a llegir l'escena, ric com el primer dia. És genial!

    ResponElimina
  2. Ah, no he dit que es tractava del començament de "Calaveres atònites"!

    ResponElimina
  3. Núria,

    Aquest fragment que indiques el recordo vagament. Avui és un bon dia per fer-ne una repassada, oi? Les efemèrides serveixen per això: el millor homenatge que es pot fer a un escriptor és regellir-lo de tant en tant.

    ResponElimina