Fa molt poc he tingut el gust de conèixer la Rokia Traoré i el seu nou disc titulat Tchamantché. Va ser mentre sopava, a prop de Mont Louis, en una gîte d’étape del Capcir, i d’improvís em vaig deixar embolcallar per la veu de la Rokia i els instruments percussionistes i de corda que l’acompanyen (el n’goni, la kore i el balafon). La Traoré pertany a l’etnia bambara, que es caracteritza per la seva tradició i dedicació musical. Molts griots, aquesta mena de joglars africans que componen, canten i divulguen poesia i música, pertanyen als bambara.
Sentir-la cantar és evocar un capvespre de cel rogenc a la sabana, moment en què una part de la natura es prepara pel repòs quotidià i es procura companyia, mentre una altra part es deixondeix per preparar-se per a la caça: la supervivència, la vida. No gens lluny del que també ens passa als humans en qualsevol part del món.
En deixo una mostra aquí, en aquesta hora en què els colors es tenyeixen imperceptiblement d’una fina pàtina de blau nit, que, amb bonhomia, tot ho enfosqueix i tot ho unifica...
Molt bona recomanació. Jo la vaig conèixer ja fa un temps i de tant en tant hi torno. Vaig a veure al Spotyfi el darrer disc, o els que no conec.
ResponEliminaPer cert, et recomanao Ayub Ogada. És un home que em fa companyia moltes vegades. És curiós perquè només ha tret un disc... llàstima!
Galderich,
ResponEliminaJo també em miraré a l'Spotyfi o al goear la teva recomanació. La Traoré és una joia, feia temps que no escoltava una solista tan evocadora i acompanyada amb uns arranjaments tan cuidats i delicats. Gràcies per la teva recomanació, no coneixia l'Ayub Ogada.