Viatge a Icària, un intent diferent de fer les amèriques

L’any 1974 Xavier Benguerel guanyà el Premi Planeta amb la novel·la titulada Icària, Icària. Quan em va caure a les mans, molts anys més tard, la vaig llegir d’una tirada. Benguerel va fer-hi un experiment literari que li sortí força reeixit: hi superposà dues històries aparentment molt diverses, però amb punts de connexió, tot i que separades històricament per un període de setanta-cinc anys.

 Una de les històries és la recreació del viatge a Icària que van emprendre l’any 1848 un grapat de cabetians, entre els quals hi havia un metge català, el doctor Joan Rovira, qui mai més tornà a Catalunya. Com la majoria de líders, Cabet segurament tenia un vessant de guru, de profeta. Per això mobilitzà força persones amb el propòsit de formar una comunitat sota el principi de la vida fraternal, del repartiment igualitari de riquesa i del treball exercit en la mesura de les capacitats i possibilitats de cadascú. Cabet va engrescar una pila de gent desposseïda i/o idealista en un projecte meravellós, però sembla que no gaire concret. En realitat, la mítica Icària, que en teoria s’havia d’erigir en unes terres de la vall del riu Roig, va ser una estafa, és a dir que les terres venudes eren pantanoses i difícilment productives, i formaven part d’un territori anomenat la Sulphur Prairie (el nom mateix sembla malastruc: significa prat de sofre).

Amb l’empresa que li ven les terres, la Companyia Peters, Cabet subscriu un contracte ingènuament obscur que no es pot acomplir. S’acorda que, poc temps després del dia que se’n prengui possessió, la colònia que s’hi estableixi  haurà d’haver construït les cases i haver engegat el rendiment de les terres; si no fos així, el preu de venda s’incrementaria. Com és obvi, en el període fixat no es pogué construir ni una tercera part dels edificis que pertocaria.

El cas és que la gent comença a emmalaltir per excés de treball, mala alimentació i de malària. El doctor Rovira intenta salvar vides infructuosament. Finalment, retut davant l’evidència del fracàs, se suïcida.

Cabet entra a escena: s’embarca des de França fins a Amèrica i, amb els cabetians que queden a la vall del riu Roig, emprèn un nou viatge iniciàtic, una nova aventura cap un indret anomenat Nauvoo. Aquesta aventura sembla tenir més èxit logístic que l’anterior, però alguns dels mateixos membres de la comunitat comencen a sabotejar-la des de dins. Al cap de poc Cabet mor i tot sembla apuntar que la nova colònia (les terres de la qual les havien comprades a uns mormons) es dissolgué aviat.

L’altra història que narra la novel·la s’esdevé a Barcelona, en els anys convulsos de la segona dècada del segle vint. El conreu de les idees, del pensament llibertari, es converteix en un estil de vida. Uns quants anarquistes: l’un, l’Aureli, que potser va sobreviure a la colònia cabetiana (no se’n treu l’entrellat a la novel·la, només sembla que s’insinua), mou els fils de l’acció directa, mentre que el Santiago i el Climent l’executen.

Els governadors civils que consenteixen el pistolerisme contra els sindicalistes són al punt de mira. La violència està a flor de pell.

El Climent i la Clàudia, la germana del Santiago, s’estimen en una unió sense casament: noves idees, noves formes de fer i de sentir.

Finalment, el Climent i el Santiago reben l’encàrrec d’atemptar contra Alfons XIII en el túnel del Garraf. Però algú els ha delatat i els vigilen. Enxampen el Climent, que s’hi passa a la presó més de mig any abans no l’alliberen. En canvi, el Santiago, més espavilat, travessa la frontera fins a França, on, al cap de poc s’hi casa i té un fill; també es casa la Clàudia amb un francès: sembla que necessita una vida més estable que la que li oferia el Climent. El jove idealista no triga gaire a caure abatut per un tret feixista. Estava cantat: Climent és un personatge que té l’estigma de víctima.

El lligam entre les dues històries? La lluita pels ideals: per aconseguir un món millor, de la manera que els protagonistes saben o poden fer-ho. La novel·la ens adverteix que cap empresa no és fàcil: sempre sorgeixen entrebancs per arribar fins a la Utopia, si és que existeix com a destí, i si és que algú hi arribarà algun dia.