diumenge, 21 de febrer del 2010

Música fonda: A Filetta

Un dels viatges que recordo amb més tendresa va ser el que vaig fer a Còrsega i Sardenya. A Sardenya em vaig sentir com a casa: el paisatge (els marges de pedra seca, el blau marí fosc del mar clapejat de turquesa, les cases emblanquinades de calç enlluernadora) em recordava molt la suavitat de Menorca. La fortuna em va fer gaudir de l’hospitalitat sarda, i, en aquest aspecte, els illencs actuen la seva herència àrab més pròpia de les illes orientals del Mediterrani.

El record que tinc de Còrsega és diferent. És una illa muntanyosa, costeruda, abrupta, angosta, i el paisatge ha emmotllat els seus habitants. A Còrsega vaig tenir la sensació permanent de no ser gaire ben rebuda. Entenc i respecto que és una illa que ha lluitat per la seva independència i que, segur, s’ha sentit menyspreada pel govern francès. A Còrsega vaig percebre un corrent de violència soterrada i de la pena i el dolor que provoca quan emergeix.

No sé com vaig tenir notícia del grup A Filetta, però no deu fer gaire més d’un any. Transmet el sentiment cec, confús, mascle, que provoca la ressaca de la violència. Els seus cants, fets de sal, d’escuma i de terra humida, grimpen des del cor fins al cervell.

Un diumenge grisós de febrer, me’n recordo i els escolto.

divendres, 19 de febrer del 2010

El "modus vivendi" de les colònies industrials

Tinc ganes de llegir el llibre Olor de colònia, de la Sílvia Alcàntara. M’agrada el títol que ha triat, i la felicito per haver escrit la seva primera novel·la passats els seixanta anys, i que, a més, hagi tingut tant d’èxit. 

Fa temps que esperava que algú novel·lés la vida de les colònies industrials. De fet, un dia vaig tenir la idea de fer-ho jo mateixa, però els pocs relats que he escrit fins ara mai no han excedit les vint pàgines.

   El fenomen socioeconòmic de les colònies industrials sempre m’ha encuriosit. Tot plegat va pensar-se molt bé: aprofitar l’energia dels rius per instal·lar a prop (sobretot a les ribes del Ter, el Llobregat i el Cardener) les fàbriques (quasi sempre tèxtils) i muntar-hi uns pobles artificials i aïllats. Una estratègia barata i perfecta per tenir controlats els treballadors i evitar els conflictes que, a ciutat (sobretot a Barcelona), ja són a l’ordre del dia.

A més, la vida de la colònia genera moltes dependències que vinculen a l’empresa. El patró proporciona la casa, l’hortet, l’educació per als fills i cobreix les necessitats bàsiques. L’educació en els principis catòlics també es conrea estrictament en la vida de la colònia.

A canvi, el treballador ha de complir i ser dòcil. Si protesta, corre el risc de perdre-ho tot. En realitat, la relació entre el patró i els obrers es basa en una falsa filantropia: un paternalisme asfixiant. El patró intervé en tots els aspectes de la vida de l’obrer, fins i tot amb qui festeja, amb qui convé que es casi, etc...

Així, moltes colònies industrials es van convertir en llogarrets amb tot el que calia per muntar una estructura neofeudal o caciquista: la casa de l’amo, l’església, l’escola, el casal, l’economat. Es controlava, per tant, l’educació dels futurs treballadors, el lleure, i fins i tot es desmonetitzava els obrers creant uns valors de transacció propis, que indefectiblement s’havien de gastar a l’economat.

Els primer pensadors sobre la matèria van ser els socialistes utòpics anglesos i francesos Owen, Fourier, Proudhom, Cabet. De fet, per molt lliurepensadors i filantrops que fossin, el cert és que van reflexionar sobre un socialisme productiu (si no m’equivoco, Owen i Fourier van ser empresaris) que generaria riquesa gràcies a les bones condicions de salut, higiene, alfabetització, habitatge... dels obrers de les fàbriques i dels treballadors en general.

Anglaterra fou pionera a experimentar aquests tipus de mitjà de productivitat (els pobles industrials). Ben aviat, però, van aparèixer algunes veus crítiques que denunciaven les condicions laborals dels treballadors en aquestes fàbriques isolades dels nuclis urbans (jornades llarguíssimes, ocupació infantil, control social...).

Dodd, un pensador contemporani d’Owen, apunta que “alguna arquitectura de les fàbriques és semblant a la de les presons: circular, i amb un inspector situat al mig”.

Els pobles industrials s’aïllen i això fa que els obrers estiguin “protegits” i, alhora, dominats. Un edifici es pot dissenyar tant per proporcionar seguretat com per constrènyer. Les persones es poden educar sota uns objectius aparentment filantròpics o bé per emmotllar-les a la vida de la fàbrica.

El temps lliure també ve imposat en la vida de les colònies. El diumenge cal anar a missa, després es pot fer un passeig o treballar a l’hort. Les dones s’esbargeixen al safareig públic o van a cosir al taller, i també hi ha un centre social per cantar en una coral o participar en un petit grup de teatre, fer excursions, jugar a futbol... El cert és que les jornades són llargues i queda poc temps lliure. El poc que queda s’ha d’invertir en aquestes activitats inofensives que tenen el vistiplau del patró i del capellà.

Un dels teòrics sobre les colònies industrials a Catalunya fou Prat de la Riba, en la seva Llei jurídica de la indústria, de 1898, argumentava a favor d’aquest model productiu i el revestia d’una pàtina catòlica en contraposició a les propostes laiques d’Owen o Fourier.

“(...) En la colonia industrial puede rodearse a los obreros de un medio completamente distinto, de un medio sano. Se trata de un núcleo de población que va a formarse ante los ojos del director o del dueño; éste es quien escoge el lugar, quien levanta el dificio, quien dispone las habitaciones de los obreros. La ociosidad no es en ella permitida.  Los incentivos del vicio pueden ser desterrados. Cabe hacer independientes las habitaciones de los obreros, de modo que cada familia tenga su domicio y éste sea suficiente a sus necesidades. Las diversiones pueden estar de tal modo ordenadas y en tal forma dispuestas que eduquen e instruyan, en vez de corromper. La educación de los niños puede estar en manos de quien forme de verdad sus almas para el bien, en vez de correr a cargo de quien embrutezca su inteligencia con toda suerte de errores o de faltas, en absoluto siendo sustituidas por el libre vagar por las plazuelas.

Finalmente, las reuniones del club pueden ser reemplazadas por las solemnidades religiosas y sus declamaciones furiosas (s’entén les que es fan al club) por las por las pláticas sencillas y serenas del sacerdote.”

Viatge a Icària, un intent diferent de fer les amèriques

L’any 1974 Xavier Benguerel guanyà el Premi Planeta amb la novel·la titulada Icària, Icària. Quan em va caure a les mans, molts anys més tard, la vaig llegir d’una tirada. Benguerel va fer-hi un experiment literari que li sortí força reeixit: hi superposà dues històries aparentment molt diverses, però amb punts de connexió, tot i que separades històricament per un període de setanta-cinc anys.

 Una de les històries és la recreació del viatge a Icària que van emprendre l’any 1848 un grapat de cabetians, entre els quals hi havia un metge català, el doctor Joan Rovira, qui mai més tornà a Catalunya. Com la majoria de líders, Cabet segurament tenia un vessant de guru, de profeta. Per això mobilitzà força persones amb el propòsit de formar una comunitat sota el principi de la vida fraternal, del repartiment igualitari de riquesa i del treball exercit en la mesura de les capacitats i possibilitats de cadascú. Cabet va engrescar una pila de gent desposseïda i/o idealista en un projecte meravellós, però sembla que no gaire concret. En realitat, la mítica Icària, que en teoria s’havia d’erigir en unes terres de la vall del riu Roig, va ser una estafa, és a dir que les terres venudes eren pantanoses i difícilment productives, i formaven part d’un territori anomenat la Sulphur Prairie (el nom mateix sembla malastruc: significa prat de sofre).

Amb l’empresa que li ven les terres, la Companyia Peters, Cabet subscriu un contracte ingènuament obscur que no es pot acomplir. S’acorda que, poc temps després del dia que se’n prengui possessió, la colònia que s’hi estableixi  haurà d’haver construït les cases i haver engegat el rendiment de les terres; si no fos així, el preu de venda s’incrementaria. Com és obvi, en el període fixat no es pogué construir ni una tercera part dels edificis que pertocaria.

El cas és que la gent comença a emmalaltir per excés de treball, mala alimentació i de malària. El doctor Rovira intenta salvar vides infructuosament. Finalment, retut davant l’evidència del fracàs, se suïcida.

Cabet entra a escena: s’embarca des de França fins a Amèrica i, amb els cabetians que queden a la vall del riu Roig, emprèn un nou viatge iniciàtic, una nova aventura cap un indret anomenat Nauvoo. Aquesta aventura sembla tenir més èxit logístic que l’anterior, però alguns dels mateixos membres de la comunitat comencen a sabotejar-la des de dins. Al cap de poc Cabet mor i tot sembla apuntar que la nova colònia (les terres de la qual les havien comprades a uns mormons) es dissolgué aviat.

L’altra història que narra la novel·la s’esdevé a Barcelona, en els anys convulsos de la segona dècada del segle vint. El conreu de les idees, del pensament llibertari, es converteix en un estil de vida. Uns quants anarquistes: l’un, l’Aureli, que potser va sobreviure a la colònia cabetiana (no se’n treu l’entrellat a la novel·la, només sembla que s’insinua), mou els fils de l’acció directa, mentre que el Santiago i el Climent l’executen.

Els governadors civils que consenteixen el pistolerisme contra els sindicalistes són al punt de mira. La violència està a flor de pell.

El Climent i la Clàudia, la germana del Santiago, s’estimen en una unió sense casament: noves idees, noves formes de fer i de sentir.

Finalment, el Climent i el Santiago reben l’encàrrec d’atemptar contra Alfons XIII en el túnel del Garraf. Però algú els ha delatat i els vigilen. Enxampen el Climent, que s’hi passa a la presó més de mig any abans no l’alliberen. En canvi, el Santiago, més espavilat, travessa la frontera fins a França, on, al cap de poc s’hi casa i té un fill; també es casa la Clàudia amb un francès: sembla que necessita una vida més estable que la que li oferia el Climent. El jove idealista no triga gaire a caure abatut per un tret feixista. Estava cantat: Climent és un personatge que té l’estigma de víctima.

El lligam entre les dues històries? La lluita pels ideals: per aconseguir un món millor, de la manera que els protagonistes saben o poden fer-ho. La novel·la ens adverteix que cap empresa no és fàcil: sempre sorgeixen entrebancs per arribar fins a la Utopia, si és que existeix com a destí, i si és que algú hi arribarà algun dia.