Ara que la Fura dels Baus l’ha emprès amb un nou muntatge basat en la simfonia Carmina Burana del Carl Orff (que segurament m’estalviaré de veure; darrerament la Fura m’avorreix de tanta previsibilitat), i sobretot arran d’unes converses de cafè amb uns companys (en Joan i en Thiago), em plau recordar –deixant volar la imaginació– els primers exseminaristes errants i gamberros de l’Edat Mitjana, altrament dits goliards, i els seus versos exultants de llibertat, sexe i vi, compostos en camins, tavernes i prostíbuls, que constitueixen els genuïns i autèntics carmina burana.
Sobre el Carl Orff, el seu festeig amb el nazisme, i la seva versió d’aquesta sèrie de poemes localitzats en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, en parlaré en un altre post. I també sobre el moviment dels goliards.
Els versos en cursiva que més avall reprodueixo corresponen a una traducció d’una traducció (aproximada i meva) dels originals en llatí dels carmina.
Fa dies que estem atrapats en aquesta selva despietada. El sol a penes forada les capçades del faigs gegantins. Troncs, lianes i fulles s’han tornat un paisatge erm d’un ocre opac. El sotabosc ens engoleix fins al tou de les cames i la fressa del pas és quasi lletania. El Maties ja no diu res. Al puput que ens segueix –si no calla–, el mataré d’improvís.
No sóc capaç de saber si m’estic tornant boig... Em penso que els he vist; han aparegut: són els dimonis del bosc. Corren esperitats a banda i banda i deixen anar un brunzit de vespa abans de desaparèixer. El Maties ja no diu res; només em mira quan passen de llarg.
No em penedeixo gens d’haver-me’n anat. Qualsevol dia fra Daniel m’hauria aixafat el cap com ho he fet a aquest llangardaix sangonós que ara escuro. Ja no recordo quan vam caçar l’última rata d’aigua ni l’últim dia que ens vam emborratxar. Tinc tanta gana com la que el rebost de fra Enric –el rosegaaltars de més infausta memòria– m’ha fet passar els anys que he viscut al monestir.
La nit que el Maties li va plantar cara al seu garrot amb una concisa genollada als baixos, just vam ser-hi a temps d’agafar el sarró i de sortir corrents.
Sóc arrossegat violentament / com una nau sense mariner / talment com per l’aire vaga un ocell extraviat. / Les cadenes no em lliguen, cap clau no em reté; / Busco els qui són com jo, i em trobo amb la perversitat.
Poc temps abans, els prenys de l’Elvira sí que m’havien fet dubtar. Si ho arriba a saber, el taverner que li feia de pare m’hi hauria fet casar. Sort que la Silvèria la untà amb aquell ungüent que aviat li retornà la regla. Enyoro l’olor d’arbequina del cony color de blat de la meva estimada.
Si un noi i una noia / jeuen en una cambra petita / feliç la seva unió. / A mesura que l’amor creix, / i des de la seva intimitat / el tedi es llença enfora, / i comença un inefable joc / en els seus membres, braços, llavis.
Si la germandat ens troba, buscarem la Silvèria perquè guareixi el Maties. La darrera cavalcada amb la Morel li ha deixat la titola encetada i una febre persistent.
Destí monstruós / i buit, / no ets més que una roda que gira, / si està mal col·locada / la salut és vana, / sempre es pot dissoldre / eclipsar / i velar;
M’han crescut els cabells del clap de la tonsura. M’hi toco sovint el borrissol per constatar que no he perdut la fe. Maleïdes croades! Jerarques ineptes que xuclen els diners de l’orde... L’han deixat tan pelat com si s'haguessin jugat la bossa en una mala partida de daus. Croats ignorants! L’odi i la vanaglòria us encega el poc senderi que teníeu i fins i tot menyspreeu els textos savis d’Orient!
El Maties ha caigut extenuat. L’he colgat sota un pam de fullaraca per fer-li un llit reconfortant. Ja no té febre, però ha agafat fred..., molt de fred. Renoi, sí..., molt de fred.
–Maties, lleva’t! El puput ha callat... Mita’ls...!, el Joan i l’Otger, són ells: els de la germandat... Ja es veu el final de la selva... O fortuna! Maties, lleva’t!, estem salvats! Maties, contesta, va, coi!, no et facis el mort!
