dissabte, 14 de novembre del 2009

"Let’s get lost”: perdre’s amb el Chet

Fa cosa d’uns nou anys, vaig sortir una temporada amb un noi molt aficionat a la música i un gran amant del jazz. Junts escoltàvem John Coltrane, Miles Davis, Telenious Monk... Un dia em va posar un cedé del Chet Baker. Fou tot un descobriment. Recordo que, immediatament, la veu d’en Chet em va deixar l’ànim en suspens; vull dir que l’estofat que s’escalfava a la cuina, la copa de l’aperitiu, les carícies del meu amant melòman... tot va passar a un segon terme. Només existia la veu d’en Chet: melangiosa, trencadissa, jove.

El Chet estava dotat d’una d’aquelles veus eternament joves que tenen molt pocs privilegiats. Potser va decidir no fer-se vell perquè havia signat un pacte amb Llucifer –o alguna divinitat capriciosa– a canvi que li mantingués per tota la vida la mateixa veu que tenia als vint-i-cinc anys. De fet, sospito que el Chet sempre fou jove, ell mateix tant com la seva veu. I és probable que en el documental Let’s get lost Bruce Weber li retés homenatge per haver encarat la vida amb tant de mèrit.

Chet Baker era un creador amb talent natural, és a dir que feia música i cançons amb una agilitat que ratllava la insolència. En algun moment de la pel·lícula, Chet recomana als seus fills que procurin ser molt bons en allò que més els agradi fer. Vet aquí un savi consell de pare.

Va enamorar unes quantes dones, que parlen d’ell amb fascinació però també amb amargura. Perdre’s amb el Chet: en el paradís i l’infern d’amors tèrbols, de còctels de drogues, de la vida duta al límit.

Esclar que fa pena veure el Chet de poc abans de morir: un semidéu decadent, amb la mandíbula feta miques d’una antiga pallissa, a qui li costa pensar i expressar-se, i de qui s’intueix que ja comença a distanciar-se de la vida.

Em poso el cedé que em va gravar el meu amant melòman i, mentre escolto el lament de la veu del Chet, brindo amb un whisky i glaçons per cadascun dels seus moments de glòria.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada